¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Imposible "paz social" el movimiento obrero y la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

Historia del presente. (Madrid. Núm 9 (2007) p. 7-26)

La dictadura franquista es va proposar crear un "nou ordre" radicalment incompatible amb les organitzacions obreres independents, amb la Conflictivitat social i amb qualsevol forma d'oposició política. La sagnant Repressió desencadenada des de l'inici de la insurrecció antirepublicana primer, i el formidable aparell coercitiu desplegat després, van permetre que el franquisme proclamés la desaparició a Espanya de la lluita de classes. Tot i això, l'objectiu màxim plantejat es va revelar inabastable; protestes i organitzacions obreres, tot i que limitades les primeres i dèbils les segones, van reaparèixer a mitjan dècada de 1940, quan la derrota dels feixismes va estimular les expectatives d'un possible final de la dictadura espanyola. Accions obreres col·lectives de protesta i de reivindicació reaparegueren de nou des de 1951, amb alguns episodis de notable impacte i, des d'inicis dels seixanta, la conflictivitat esperonada per un activisme articulat fonamentalment per Comissions Obreres va créixer i es va diversificar, tot trencant continuadament la "pau social" franquista. Els successius intents realitzats des de les institucions dictatorials tant per "canalitzar" el conflicte obrer dins l'ordenament legal com per revitalitzar l'OSE van acabar fracassant, fet que no deixava altre remei que la Repressió, cada cop més incapaç, del franquisme, en un intent infructuós d'assegurar l'ordre. La conflictivitat obrera dels anys 60 i 70 va provocar una profunda erosió al règim i va contribuir decisivament a configurar l'escenari que va fer possible la transició a la democràcia.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)

L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.

Disidencia y subversión : la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : Crítica, 2004
ISBN 8484325563

"Franco murió en la cama" o "el régimen no estaba entonces seriamente amenazado" són expressions habituals. El cert és que, per contra, la dictadura estava minada per l'oposició que, des dels anys seixanta, protagonitzaven obrers i estudiants, i per les actituds crítiques d'intel·lectuals i d'amplis sectors de l'església. La importància d'aquesta oposició fou silenciada pel règim i ha estat ignorada pels que després s'atribueixen el protagonisme de la transició. El que aquest llibre ens ofereix, a partir d'una documentació interna fins ara desconeguda, és la visió que el mateix règim tenia del problema i els seus esforços per fer-hi front. Hom coneix gràcies a aquest document les llistes negres d'escriptors, actors o eclesiàstics; les temptatives per neutralitzar la creixent Conflictivitat social i el dissentiment polític, les tensions internes de la dictadura; les propostes per subornar dissidents i molts altres aspectes, massa ignorats, que aporten noves llums a la història del franquisme i permeten entendre millor el seu esgotament final.

Productores disciplinados y minorías subversivas : clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista
Molinero Ruiz, Carme

Madrid : Siglo XXI, 1998
ISBN 9788432309700

Estudi sobre la conflictivitat laboral a Espanya des del final de la guerra civil a la desaparició de la dictadura franquista. Els autors han examinat detingudament les fonts disponibles, algunes molt poc utilitzades fins al moment -com la documentació de la Organización Sindical Española i la el Ministerio de Gobernación-, fet que els ha permès quantificar i caracteritzar la conflictivitat, així com la valoració del seu impacte sociopolític i econòmic. L'accés a aquestes fonts ha fet possible, a més a més, conèixer molt millor les anàlisis que feien i les actituds que adoptaven les autoritats franquistes davant la protesta obrera. El llibre s'ocupa també, i de manera destacada, de la trajectòria de la militància obrera antifranquista i de la seva relació amb la conflictivitat laboral, especialment a partir de la dècada dels seixanta, quan la societat espanyola va viure un intens creixement econòmic i un profund canvi social. Per poder analitzar adequadament la conflictivitat i la militància obrera, l'obra dedica una notable atenció al Nou Ordre laboral imposat per la dictadura franquista en els seus inicis i als canvis introduïts a partir de finals de la dècada dels cinquanta, al paper assignat i a les funcions realitzades per la Organización Sindical, així com a les diverses polítiques governamentals dirigides a mantenir la subordinació econòmica i social dels treballadors.

"Por la democracia y el socialismo" : el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Molinero Ruiz, Carme

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). Valéncia : PUV, 2012 . p. 135-145
ISBN 9788437090146

Aquest capítol fa una síntesi completa de la història de l'organització que acabaria esdevenint la més important de l'antifranquisme a Catalunya durant el tardofranquisme i a la transició, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A diferència d'altres formacions polítiques antifranquistes, el PSUC (i el seu homòleg estatal PCE) va realitzar un esforç constant per assegurar i estendre l'organització clandestina i per impulsar i participar en qualsevol manifestació de protesta i reivindicació de caràcter social.

Movimientos sociales y actitudes políticas en la crisis del franquismo
Molinero Ruiz, Carme

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 8 (1992) p. 269 - 280)

La interpretació que la historiografia dels anys 1980 ha consolidat sobre la transició democràtica ha estat la d'un Joan Carles I que hauria exercit de "motor del canvi" en aliança amb alguns sectors aperturistes del règim franquista. Aquest paradigma, que no té en compte els canvis econòmics i la crisi viscuda a Espanya a partir de 1973, té també com a punts febles l'escassa atenció que para a l'augment de la conflictivitat social i laboral i a les reivindicacions nacionals que es manifestaren a Catalunya i al País Basc. Aquest article contribueix, doncs, a una perspectiva més àmplia que no ignora que el règim era impossible de conjugar amb les noves realitats socials i internacionals, de tal manera que el canvi arribà a esdevenir l'única manera de preservar la monarquia.

Movilización social y cambio político : De la crisis del franquismo a la consolidación de la democracia
Molinero Ruiz, Carme

En: Mundos de ayer. Murcia : Ediciones de la Universidad de Murcia, 2009. p. 363-386
ISBN 9788483718872

Des de la meitat de la dècada dels anys seixanta i fins l'inici dels vuitanta, la societat espanyola va viure una intensa experiència de mobilització social i política que contrasta, encara que per motius ben diferents, amb l'experimentada prèvia i posteriorment a aquells anys. La consolidació dels moviments socials en la dècada que va de mitjan anys seixanta a la mort del dictador va ser resultat del canvi i de la revitalització de la societat espanyola i, al mateix temps, agent fonamental de la crisi de la dictadura. En els últims anys de la dècada dels setanta la mobilització social, contra el que amb freqüència s'afirma, va ser igualment important: la crisi econòmica, la necessitat de conformar un nou model sindical per a la Democràcia, així com la voluntat d'exercir els drets de Ciutadania, va impulsar la mobilització encara que, en molts casos, aquesta mobilització tingués un caràcter defensiu en contrast amb allò succeït en els anys anteriors. La investigació sobre els moviments socials a Espanya està clarament inclinada cap a la primera meitat dels anys setanta, ja que el canvi d'escenari intern i internacional, com a resultat en bona mesura de les conseqüències de la crisi econòmica, va provocar que els esmentats moviments modifiquessin de forma notable les seves característiques a la segona meitat de la dècada i deixéssin de tenir el protagonisme aconseguit en els anys anteriors.

La Izquierda en los años setenta
Molinero Ruiz, Carme

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 21-42)

Al llarg de la primera meitat de la dècada dels setanta es va desenvolupar una intensa mobilització social i el PCE va consolidar el seu lideratge. En el pla polític, la "Ruptura democràtica" va ser la proposta de canvi de l'esquerra, una "Ruptura" que, no obstant, no es va materialitzar de la manera com s'havia previst. Tot i això, les eleccions del 15 de juny de 1977 van obrir un procés constituent en el que, novament, el paper de l'esquerra va ser fonamental. Per altra banda, el 15-J va definir una nova relació de forces en el sí de les esquerres, amb el PSOE com a força majoritària que, després de la crisis del XXVIII Congrés i la eliminació de la retòrica revolucionària, es va dirigir decididament a la conquesta del govern. Contràriament, al PCE, després de comprovar com la presència social i la capacitat de mobilització no es traduïa en una important representació institucional, van créixer les tensions internes que van derivar al 1981 en un espectacular procés d'autodestrucció.

La Historia social de la época franquista : una aproximación
Molinero Ruiz, Carme

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 30 (1998) p. 133-154)

El present article realitza un estat de la qüestió de la historiografia sobre la dictadura, i en general sobre l'època franquista, a finals dels anys noranta del segle passat; aquesta havia experimentat un desenvolupament notable, especialment en l'àmbit de la història política. El balanç de la història social d'aquest període era, en canvi, més pobre, malgrat que s'apreciava un impuls notable que es traduí ja en aportacions rellevants. L'article s'ocupa de tres aspectes que han merescut una atenció especial: en primer lloc, les actituds polítiques predominants en la societat espanyola abans i durant la dictadura franquista; en segon lloc, l'evolució dels nivells i condicions de vida, especialment dels treballadors, tant en els anys de la dura postguerra com en els del desarrollismo dels seixanta; en tercer lloc, de la conflictivitat i els moviments socials, sobretot en el marc de les transformacions socio-econòmiques dels anys seixanta i setanta.

La Cuestión catalana : Cataluña en la transición española
Molinero Ruiz, Carme

Barcelona : Editorial Crítica, 2014
ISBN 9788498927283

Per entendre la naturalesa de la "qüestió catalana" és necessari conèixer el rerefons històric immediat que Carme Molinero i Pere Ysàs ens revelen en aquest llibre. Un rerefons que arrenca a mitjan anys seixanta, quan els informes reservats assenyalaven que "la sociedad catalana se está organizando a todos los niveles", cosa que va conduir a la creació d'una oposició unificada i a una mobilització social que va suscitar que, com diria Sánchez Terán, "la batalla de la transició" es produís al carrer. Fins que la victòria de les esquerres catalanes en les eleccions de 1977 va fer que el govern d'Adolfo Suárez prengués mesures i iniciés la llarga etapa de negociacions que es va obrir amb la operació Tarradellas i que va concloure amb l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de 1979. Molinero i Ysàs ens ofereixen una documentada investigació sobre el rerefons d'aquesta història, amb especial atenció als debats i contrastos que es van produir durant les discussions dels projectes de la Constitució i de l'Estatut.

Els Anys del PSUC : el partit de l'antifranquisme, 1956 - 1981
Molinero Ruiz, Carme

Barcelona : LïAvenç : RBA, 2010
ISBN 9788488839466

El PSUC va tenir un paper determinant en la història de Catalunya sota el franquisme. El llibre explica la trajectòria d'aquest partit des del seu primer congrés, l'any 1956, fins al cinquè, celebrat l'any 1981; o, dit d'una altra manera, des de l'adopció d'una nova política de reconciliació en ple franquisme fins la crisi i la Ruptura de l'organització al final del procés de transició a la Democràcia. De fet, s'estudien els factors que permeten comprendre el paper que va conquistar el partit dels comunistes de Catalunya -amb la seva singular relació amb el PCE- en la societat catalana durant els anys 1960 i 1970, quan es va convertir en la principal formació política antifranquista, i com el va exercir. En els 25 anys que van de 1956 a 1981 no és possible explicar la història de la societat catalana sense considerar el paper d'un partit que va agrupar milers d'homes i dones decidides a fer possible la Democràcia a Espanya i l'autonomia a Catalunya. Però si els objectius del "partit de l'antifranquisme" van ser bàsicament aconseguits, els del partit comunista, que eren també el PSUC, es van esfumar amb l'autodestrucció del partit.

Derechas y izquierdas en la España postfranquista
Molinero Ruiz, Carme

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons, 2015. p. 361-394
ISBN 9788415963769

En aquest capítol els autors analitzen les cultures polítiques d'esquerres i dretes en l'Espanya postfranquista, tot prioritzant la relació entre cultures i idees polítiques. Així, les cultures polítiques majoritàries de les esquerres s'haurien compromès ja sota el franquisme amb l'objectiu de l'establiment d'un règim democràtic que assegurés la sobirania popular, el lliure exercici de les llibertats i drets fonamentals i una forta sensibilitat per la dimensió social. En aquest sentit, en constitueixen un exemple paradigmàtic les formulacions del PCE d'un socialisme pluripartidista i democràtic. Així mateix, el PSOE hauria virat d'una hàbil combinació entre radicalisme discursiu -que li permetia obtenir un espai propi a l'esquerra antifranquista- i moderació pràctica al programa de "modernització", més reformista que socialdemòcrata.